NINA

Dimecres qualsevol. La cervesa m'ompla l'estona d'una nit que promet silenci. Si més no, una nit que intueix un desig; un deixar-se anar. La llum de la pantalla arranca el somriure d'unes parets buides. Imagino un potser, un tant de bo, un si més no. Espero de la lluna allò que ella em vulgui donar. De la nit allò que li pugui prendre. De la vida el que es deixi arrebatar. M'empasso l'asfalt com qui fa l'últim glop. La incomoditat d'uns ulls acapara el fum d'un cigarret. Tot és groc, tedi, imprecís, sembla que la pell molesti, que falti l'alè. De sobte, sense saber com, ni perquè, l'espai s'ompla d'una brusquina fina i constant. Es gira. Em giro. M'empasso la nit. Visc.