miércoles, enero 20, 2010


L'URNA


Amb les primeres ombres de la tarda de diumenge va escatar la pluja damunt de la terrassa. Els vidres prenien vida a cops de gotes que se sumaven al bau grisós que desprenien les lloses de pedra seca abans calenta. En poc minuts era impossible veure més enllà d’un braç estès o el que és el mateix, d’una porta oberta a l’esperança. Va seure al seu llit esperant l’arribada de la son, compassat pel violent i monocord xiuxiueig de l’aigua omnipresent.

Dormia molt. Com a mínim deu hores cada nit i dues a l’hora de la migdiada. Mai en tenia prou. I quan no dormia es dedicava a les novel·les, a divagar sobre els misteris d’una vida que se li escapava, als misteris dels amors morts, i a imaginar-se on seria quan ja no hi fos. Li quedava poc temps i s’agafava a la vida com qui s’agafa a la barana ferma de l’autobús quan frena. Barcelona ja no importava més enllà del llit al sofà, del sofà al llit i del llit al llit. Tota una vida reduïda en l’espai controlat i precís de la seva casa, la mateixa que abans va donar llum als seus fills i després apagaria la seva vida. Cadaqués importava el que uns carrers empedrats i difícils, unes cases blanques, idèntiques i baixes, i el record d’un mar que tantes vegades havia observat sense resposta, però amb la seguretat d’allò que sabem nostre. La referència perfecte de la bellesa immensa i incomprensible per uns ulls només humans.

Tot passa i res queda. Mai va dir-ho no fos cas que hi trobés el gust.
Un mati qualsevol del mes d’agost va acostar-se a mi. No era un dia qualsevol ni un més d’agost qualsevol. Encara que ens entestem a evitar de sentir-nos dèbils, la vida s’ocupa a estones de posar-nos on som. I jo era a Cadaqués. I l’Andrea. I els nens. Amb la tassa de cafè damunt la taula i el diari obert reposat damunt la cama va dir-me: poseu les meves cendres en una urna i no les escampeu. Agafeu una pedra i poseu-la al fons de la urna. I deixeu-me anar mar enllà, sense precisar on perquè no calia.

El cor se’m va estrènyer d’una manera inusual perquè mai estem preparats per mirar els finals amb claredat. Trient importància a les dues frases acaba d’adonar-me que mai més podria oblidar-les. M’acompanyarien per la resta de vida amb una lliçó de lògica i de coherència comprable al vaivé de les onades a la platja. No podia ser altrament que amb l’elegància de les coses senzilles i evidents que d’alguna manera tanquen el cercle d’una vida coherent. Tota una vida a Cadaqués, records amuntegats a les roques negres que van dibuixant el paisatge de les nostres vides. Quina manera d’encallar-nos per sempre en les seves aigües! A prop de la mare, de la casa, dels néts i dels fills.

2 comentarios:

A las 1:02 p. m. , Blogger Solsolet ha dicho...

Ja tonres a ser aquí. Escriure t'allibera i t'oxigena.
Ptns.

 
A las 10:45 a. m. , Blogger Lluís ha dicho...

Marc, quin text més bonic! És emocionant de veure com compartim tots aquest fons cadaquesenc i tot el que hi hem après - encara que no ho diguem. Però segurament no cal dir-ho, i no està fet per dir-se més que fent poesia (vull dir fent poesia modestament, en prosa), o parlant-ne de nit amb els amics, quan van caient els secrets.

M'ha agradat molt, ho he viscut molt. Em fa gràcia saber que el meu "oncle" té un bloc... I aprofito per dir-te que Vivre debout és una de les cançons de Brel que més m'agraden, amb la guitarreta aquella que entra tard.

En fi, estaré atent al que vagis dient, fins ben aviat! I petons a la tropa!

 

Publicar un comentario

Suscribirse a Enviar comentarios [Atom]

<< Inicio