SED DE VIURE

De vegades les coses semblaria que haurien de ser com son. I només son de vegades com volen ser. De vegades, també, les persones hauríem de ser com som i només, i amb pou esforç, som com som. I n'hi ha prou. I està bé. De vegades, només, quan despunta l'alba del desig, d'una manera inusitada, quasi poruga, quasi sense ser, tornem a la nostra condició d'homes i dones. A un estat d'existència prosaica i quasi mineral, inmòbil, petita, que amb el pas del temps esdevé minúscula, irrellevant, i perquè no dir-ho, innecessària. I totes les coses que un dia hem pensat, hem dit, hem volgut fer o que algu fes per nosaltres, perden pes, se'n van, es perden en l'impossible de l'expressió. I aleshores, encara que només sigui pel sol fet d'estar, de respirar o de seure, seguim. I la vida ens endu. I procurem ajaure'ns havent-nos dit que un dia més ha estat o que si més no, hem fet que estigui. O que hagi estat de la millor manera possible, o potser la única manera possible. I tant se val. L'endemà torna a esquinçar-se la llum pel renec d'unes persianes blanques, práctiques. I la vida torna. I el dia comença.