EL MAR

El mar sempre fascinarà a aquells que senten que la vida ella tot sola no basta. Aquells que saben que l’atracció del misteri i l’excitació del respecte els arranca les primeres llàgrimes de nens, tot un pressentiment de la insuficient vida que els espera a terra. És com un alleujament per aquells que, sense estar-ho volen sentir-se cansats, com una mena de cansament efímer, volgut i suportable. Els exalta uns ulls que a penes veuen de nit, les mans es tornen grans, el pes del seu cos pesa menys a cada onada esperant a l’onada següent.

El mar no es com la terra. No hi petjades. No hi ha temps. No hi ha història. El mar és. Està. No té una vida humana ni vol tenir-la. Res no queda i tot passa només passant. Com els milers d’esteles que en pocs segons desapareixen per sempre. A terra tot es trepitja, tot es queda, al mar tot se’n va. I tot plegat en la immensa delicadesa d’una aigua que no necessita de martells ni de pales per moure’s. A terra la petjada d’un infant queda per sempre. En mar, el peu s’enfonsa metòdicament amb un xip xap únic, irrepetible que esquinça el mirall que l’espera. I en pocs segons, tot vestigi de presència humana s’esborra i el mar torna a la calma d’abans, d’ahir, del principi dels temps.

Al mar tot es misteri. De dia , les ombres s’endevinen de lluny en un dia clar de maig, en un camp erms, sense camins, sense cases, sense res més que quatre núvols perduts. De nit el mar és silenci. Les estrelles oscil·len entre màstils d’aventures increïbles que ens pregunten a cops de perquè. La nit s’encén i el silenci em deslliure de tot. El mar es torna la nit, i el cel esdevé un mar immens constel·lat d’arxipèlags a la deriva.

El mar té l’encant de les coses que de nit no callen. Una promesa de que tot no s’apaga, Una espelma de nit que vetlla el son del infants per a que se sentin menys sols. Un frec a frec mil·lenari que en la nostra vida inquieta i humana ens permet de dormir.
Sento venir en mi la borratxera de la soledat. La borratxera del repòs que mai es trencarà. .