L'ADÉU

Recordo aquella nit. Els meus ulls amarats de llàgrimes s’acomiadaren dels anys que havien vist aquelles habitacions. Aquells espais ara buit. Aquella casa que ara se’m presentava freda quasi negra. Aquelles parets plenes de somnis que ara com mai sabia que mai arribarien a cumplir-se. Quasi a l’alba, amb una bossa de roba, uns tratjos que se’m feien vellsi alguns llibres vaig besar per última vegada la fotogradia del saló i vaig sortir. El carrer Bertran vestia una ombra blevosa i estelles de coure despuntaven per les boreres mullades pel servei de neteja de la ciutat. Acomiandant-me de cada detall, de cada portal, em preguntava si la trampa del temps seria certa i si alguna dia seria capaç de recordar els bons moments enlloc de la soledat que els últims mesos aquella casa m’havia imposat. La plaça Adrià quedava relativament aprop, pero en aquell moment era un miracle de llunyania. Vaig sentar-me a un banc, comptant els minuts en fuga. Va fer-se de dia abans que pugués entendre què havia passat. I en un no res, entre la màgia dels meus pensaments i el pes del moment vaig sentir-me un altre. Alçat vaig deixar-me portar per unes cames massa primes per portar-me. Tot venia al cap i el carrer Balmes se’m feia un abisme immens, infranquejable. De sobte el somriure vençut d'un infant va arrancar-me un somrís. El brugit boig d'una moto la sensació de pressa. I la trista canonada de formigó i finestres va semblar-me una vall de glòria i esperança.