LA IMMIGRACIÓ:

Una onada li digué a la lluna:
Aquí descansen en pau els somnis nets
Dels que van saber trencar
Dels que van saber sortir
Dels que van saber provar
La decadencia dels que admiravem ahir
La recompensa d’allò que tots alentem
La cara ben alta per allò que perdem
I la nostra sang per allò que desitgem tenir
Els fills perduts dels que van marxar
Les mares mortes del que han hagut de marxar
I quanta rabia s’amaga a la tomba de la vergonya!

Veig aquest marca en cada cor de persona
En cada cor de mare
En cada patada d’infant

I en el pes de la vida diària
He somniat el suicidi de la realitat
L’oblit del respecte
En una creu he llegit
Aqui descansen en pau el somnis nets
El bon instinte dels que saben
Que val moltissísim tenir allò que tenim

I he vist mil mares abaixar el cap
Estimar a tots i témer a tots
I sento la seva veu que em diu:
Aquest no és un cementiri quaslsevol
No és un drama qualsevol
No és una quimera
És el meu fill