martes, diciembre 26, 2006


CEL HI HA

De cel n'hi ha. D'això n'estic segur. Una altra cosa és que el cel sigui blau. O immens. O petit com voldrien alguns. Tant se val. És el meu. De vegades em basta dirigir-li la mirada i de vegades tant sols la voluntad d'una mirada per saber que estic perdut per sempre. Aleshores voldria fondre'm en una abraçada inconturnable, inacabable. La llar de foc encesa, m'estiraria al llit, apagant la nit en silenci. La teva pell cremaria color púrpura i la teva roba oloraria a por, a pressa i potser també a urgència. Em giraria per descobrir una mirada que et desfés l'ànima, amb ràbia i anhel, rosegant la pell i la memòria. Et desfaria en silenci. Aprendria el teu cos de memòria. Naufragaria en una nit interminable de camins buits i relluents de cervesa.

Jo retrocediria un mica, m'ompliria d'un desig de sang. Tu besaries els teus genolls i jo, discret, pero sense vergonnya, et crearia meravelles. Em treuria el sombrero pel fil del meu pantaló. Tu a punt del deliri, susurrant-me un misteri que no em dius et convertiries en esquimal sense sol. Li robariem a la lluna allò que li sabéssim prendre. I a l'alba, l'alba mateixa. Patentariem la nostra nit i l'exportaríem a la gent sense ànima. No miraríem enrera perque ja no hi hauria cap altra boja per aquest boig. Amb la meva cínica guitarra m'acomiadaria d'una nit on m'aparcaria en tu.

I ens sortiria un cansanci que s'escaparia als mots.