miércoles, octubre 17, 2007

L'ADÉU

Recordo aquella nit. Els meus ulls amarats de llàgrimes s’acomiadaren dels anys que havien vist aquelles habitacions. Aquells espais ara buit. Aquella casa que ara se’m presentava freda quasi negra. Aquelles parets plenes de somnis que ara com mai sabia que mai arribarien a cumplir-se. Quasi a l’alba, amb una bossa de roba, uns tratjos que se’m feien vellsi alguns llibres vaig besar per última vegada la fotogradia del saló i vaig sortir. El carrer Bertran vestia una ombra blevosa i estelles de coure despuntaven per les boreres mullades pel servei de neteja de la ciutat. Acomiandant-me de cada detall, de cada portal, em preguntava si la trampa del temps seria certa i si alguna dia seria capaç de recordar els bons moments enlloc de la soledat que els últims mesos aquella casa m’havia imposat. La plaça Adrià quedava relativament aprop, pero en aquell moment era un miracle de llunyania. Vaig sentar-me a un banc, comptant els minuts en fuga. Va fer-se de dia abans que pugués entendre què havia passat. I en un no res, entre la màgia dels meus pensaments i el pes del moment vaig sentir-me un altre. Alçat vaig deixar-me portar per unes cames massa primes per portar-me. Tot venia al cap i el carrer Balmes se’m feia un abisme immens, infranquejable. De sobte el somriure vençut d'un infant va arrancar-me un somrís. El brugit boig d'una moto la sensació de pressa. I la trista canonada de formigó i finestres va semblar-me una vall de glòria i esperança.


MARE

Ja ha fet 10 anys de l'absència. Una absència que ha esdevingut un fantasma. Un silènci a crits que encara no he après a fer callar amb paraules ni cançons. Em retrobo amb un somriure de llevant, càlid, de capvespre d'agost i amb una figura amagada en un vestit de lli blanc que se m'escau com un àngel esculpit a la boira. La recordo. La seva pell, quasi trasparent evidencia uns ossos aparents i afilats per una ma ferma sota uns ulls verds que encara brillen com una pedra humida. I aleshores, per un moment, tant sols per un moment li parlo. I descobreixo aquell somriue breu tantejant el buit. Una veu de vidre, tan fràgil i serena que no queda inèrcia per pronunciar res mes, no fos cas que el so brut dels meus mots callin les seves paraules.