MARE

Ja ha fet 10 anys de l'absència. Una absència que ha esdevingut un fantasma. Un silènci a crits que encara no he après a fer callar amb paraules ni cançons. Em retrobo amb un somriure de llevant, càlid, de capvespre d'agost i amb una figura amagada en un vestit de lli blanc que se m'escau com un àngel esculpit a la boira. La recordo. La seva pell, quasi trasparent evidencia uns ossos aparents i afilats per una ma ferma sota uns ulls verds que encara brillen com una pedra humida. I aleshores, per un moment, tant sols per un moment li parlo. I descobreixo aquell somriue breu tantejant el buit. Una veu de vidre, tan fràgil i serena que no queda inèrcia per pronunciar res mes, no fos cas que el so brut dels meus mots callin les seves paraules.