L'URNA
Amb les primeres ombres de la tarda de diumenge va escatar la pluja damunt de la terrassa. Els vidres prenien vida a cops de gotes que se sumaven al bau grisós que desprenien les lloses de pedra seca abans calenta. En poc minuts era impossible veure més enllà d’un braç estès o el que és el mateix, d’una porta oberta a l’esperança. Va seure al seu llit esperant l’arribada de la son, compassat pel violent i monocord xiuxiueig de l’aigua omnipresent.
Dormia molt. Com a mínim deu hores cada nit i dues a l’hora de la migdiada. Mai en tenia prou. I quan no dormia es dedicava a les novel·les, a divagar sobre els misteris d’una vida que se li escapava, als misteris dels amors morts, i a imaginar-se on seria quan ja no hi fos. Li quedava poc temps i s’agafava a la vida com qui s’agafa a la barana ferma de l’autobús quan frena. Barcelona ja no importava més enllà del llit al sofà, del sofà al llit i del llit al llit. Tota una vida reduïda en l’espai controlat i precís de la seva casa, la mateixa que abans va donar llum als seus fills i després apagaria la seva vida. Cadaqués importava el que uns carrers empedrats i difícils, unes cases blanques, idèntiques i baixes, i el record d’un mar que tantes vegades havia observat sense resposta, però amb la seguretat d’allò que sabem nostre. La referència perfecte de la bellesa immensa i incomprensible per uns ulls només humans.
Tot passa i res queda. Mai va dir-ho no fos cas que hi trobés el gust.
Un mati qualsevol del mes d’agost va acostar-se a mi. No era un dia qualsevol ni un més d’agost qualsevol. Encara que ens entestem a evitar de sentir-nos dèbils, la vida s’ocupa a estones de posar-nos on som. I jo era a Cadaqués. I l’Andrea. I els nens. Amb la tassa de cafè damunt la taula i el diari obert reposat damunt la cama va dir-me: poseu les meves cendres en una urna i no les escampeu. Agafeu una pedra i poseu-la al fons de la urna. I deixeu-me anar mar enllà, sense precisar on perquè no calia.
El cor se’m va estrènyer d’una manera inusual perquè mai estem preparats per mirar els finals amb claredat. Trient importància a les dues frases acaba d’adonar-me que mai més podria oblidar-les. M’acompanyarien per la resta de vida amb una lliçó de lògica i de coherència comprable al vaivé de les onades a la platja. No podia ser altrament que amb l’elegància de les coses senzilles i evidents que d’alguna manera tanquen el cercle d’una vida coherent. Tota una vida a Cadaqués, records amuntegats a les roques negres que van dibuixant el paisatge de les nostres vides. Quina manera d’encallar-nos per sempre en les seves aigües! A prop de la mare, de la casa, dels néts i dels fills.
Dormia molt. Com a mínim deu hores cada nit i dues a l’hora de la migdiada. Mai en tenia prou. I quan no dormia es dedicava a les novel·les, a divagar sobre els misteris d’una vida que se li escapava, als misteris dels amors morts, i a imaginar-se on seria quan ja no hi fos. Li quedava poc temps i s’agafava a la vida com qui s’agafa a la barana ferma de l’autobús quan frena. Barcelona ja no importava més enllà del llit al sofà, del sofà al llit i del llit al llit. Tota una vida reduïda en l’espai controlat i precís de la seva casa, la mateixa que abans va donar llum als seus fills i després apagaria la seva vida. Cadaqués importava el que uns carrers empedrats i difícils, unes cases blanques, idèntiques i baixes, i el record d’un mar que tantes vegades havia observat sense resposta, però amb la seguretat d’allò que sabem nostre. La referència perfecte de la bellesa immensa i incomprensible per uns ulls només humans.
Tot passa i res queda. Mai va dir-ho no fos cas que hi trobés el gust.
Un mati qualsevol del mes d’agost va acostar-se a mi. No era un dia qualsevol ni un més d’agost qualsevol. Encara que ens entestem a evitar de sentir-nos dèbils, la vida s’ocupa a estones de posar-nos on som. I jo era a Cadaqués. I l’Andrea. I els nens. Amb la tassa de cafè damunt la taula i el diari obert reposat damunt la cama va dir-me: poseu les meves cendres en una urna i no les escampeu. Agafeu una pedra i poseu-la al fons de la urna. I deixeu-me anar mar enllà, sense precisar on perquè no calia.
El cor se’m va estrènyer d’una manera inusual perquè mai estem preparats per mirar els finals amb claredat. Trient importància a les dues frases acaba d’adonar-me que mai més podria oblidar-les. M’acompanyarien per la resta de vida amb una lliçó de lògica i de coherència comprable al vaivé de les onades a la platja. No podia ser altrament que amb l’elegància de les coses senzilles i evidents que d’alguna manera tanquen el cercle d’una vida coherent. Tota una vida a Cadaqués, records amuntegats a les roques negres que van dibuixant el paisatge de les nostres vides. Quina manera d’encallar-nos per sempre en les seves aigües! A prop de la mare, de la casa, dels néts i dels fills.
entrada de ratolina @ 6:13 a. m.
2 comentarios
