SED DE VIURE

De vegades les coses semblaria que haurien de ser com son. I només son de vegades com volen ser. De vegades, també, les persones hauríem de ser com som i només, i amb pou esforç, som com som. I n'hi ha prou. I està bé. De vegades, només, quan despunta l'alba del desig, d'una manera inusitada, quasi poruga, quasi sense ser, tornem a la nostra condició d'homes i dones. A un estat d'existència prosaica i quasi mineral, inmòbil, petita, que amb el pas del temps esdevé minúscula, irrellevant, i perquè no dir-ho, innecessària. I totes les coses que un dia hem pensat, hem dit, hem volgut fer o que algu fes per nosaltres, perden pes, se'n van, es perden en l'impossible de l'expressió. I aleshores, encara que només sigui pel sol fet d'estar, de respirar o de seure, seguim. I la vida ens endu. I procurem ajaure'ns havent-nos dit que un dia més ha estat o que si més no, hem fet que estigui. O que hagi estat de la millor manera possible, o potser la única manera possible. I tant se val. L'endemà torna a esquinçar-se la llum pel renec d'unes persianes blanques, práctiques. I la vida torna. I el dia comença.

PRUDÈNCIA

Hauríem de tenir una mica més de cura. Això diuen les persones que segures de sí mateixes (i potser no) s'imposen la necessitat de la prudència com una aclaparant necessitat de reafirmar-se ells mateixos. Hauríem de tenir cura. Això diuen les persones que, buidades de somnis, s'instal.len en la comidat del tedi passar de les hores de cada dia. Hauríem de tenir cura. També ho diuen aquells que per desconeixensa de la evolució més elemental neguen la evidència del movivent dels homes i les dones a través dels anys i el segles. I també ho diran aquells per qui no resulta imperiosament necessari l'adveniment d'una millora, d'un canvi, de la necessitat metàlica que aquest món desmonti les diferències indecents entre pobles. Jo dic no a la prudència, no al tedi. Ni tant sols perquè l'invitable traspàs de les hores quasi per sí mateix, ja representa moviment, canvi, passar pàgina. I m'agrada llegir.